Projecte de recerca sobre la música tradicional del Solsonès
L’etnomusicologia com a component
de la nostra cultura és quelcom que cal revitalitzar. Amb això ens referim al
fet de popularitzar tradicions pertanyents a la nostra cultura, alliberant-les
de l’esclerosi del pas del temps i l’oblit.
La música tradicional sempre
vinculada als fets socials, als costums i a la vida de cada dia de la gent que
l’ha originada i l’ha fet créixer, cal que sigui recuperada i conservada com a
part essencial de les nostres arrels culturals. L’etnomusicologia, que és la
ciència que l’estudia, ofereix la possibilitat d’analitzar el fonament tècnic
d’aquesta música, així com també valoritzar-ne la funció i l’essència musical.
En els darrers anys s’han iniciat
una sèrie d’actuacions molt importants en la preservació i divulgació del
patrimoni cultural i etnològic. És en aquest sentit, que aquest projecte té la
ferma voluntat d’ajudar a definir els elements que configuren el patrimoni
cultural del nostre país, i que, per altra banda, necessiten una acció de
protecció i salvaguarda.
Cal dir que el patrimoni etnològic
en general i, molt especialment el seu vessant musical ha estat en clar
desavantatge si el comparem amb el patrimoni artístic, històric,...ja que la
música tradicional és un bé que perviu en i gràcies a les persones, i aquest
caràcter efímer el distingeix clarament de la resta d’expressions artístiques i
patrimonials.
Conservar i valorar les nostres
arrels culturals és del tot necessari en una societat que a poc a poc ha anat
adquirint una formació més àmplia, que sovint s’ha expressat en una major
sensibilitat cap els temes relacionats amb el patrimoni cultural.
Creiem que el nostre treball
ajudarà que la revitalització d’aquest patrimoni es faci d’una forma vivencial,
més lúdica i planera.
El projecte de recerca sobre la
música tradicional del Solsonès bressolat per l’Orfeó Nova Solsona té
l’objectiu principal de recuperar
un seguit de cançons cantades en nuclis familiars o bé en diferents
manifestacions populars, dins la demarcació de l’actual comarca del Solsonès.
Aquesta recuperació pretén donar a
aquestes cançons una entitat dins la nostra cultura, i tanmateix conèixer
millor la història dels nostres avantpassats. No hem d’oblidar que la cançó és
un via d’expressió d’emocions, costums, situacions polítiques, laborals...
és part essencial per descobrir les
nostres arrels culturals.
Aquestes tonades es transmeteren de
forma oral i en l’actualitat no formen part de la nostra societat, per tant,
els materials amb els quals hem estat treballant, cançons, tonades
o melodies, han estat extretes de Obra del Cançoner Popular de Catalunya.
Rafael Patxot i Jubert,
mecenes de la cultura popular catalana, l’any 1921, encarregà a l’Orfeó Català,
el projecte de recollir totes les cançons de les terres de parla catalana. Així
doncs, es reuneixen materials ja recollits, es convoquen concursos de noves
recerques i s’organitzen treballs de camp, missions,
constituïts per equips de dues persones, un músic i un lletrat.
En el
nostre cas parlarem de mossèn Higini
Anglés com a músic i Pere Bohigas
com a lletrat.
Aquest
treball de camp abasta tot el territori català,
balear i part del País Valencià.
En les
missions es procurava tenir col·laboradors per ajudar als missioners: rectors,
metges, farmacèutics, mestres, alcaldes, funcionaris...Això facilitava la feina
als missioners, ja que la inserció social d’aquests era més ràpida si hi eren
introduïts per gent influent i en conseqüència, els ciutadans eren més
despresos alhora de cantar les seves cançons.
Cal dir
també que, juntament amb la recollida de cançons, són de gran interès les
memòries de les missions que redactaven, les quals eren de gran valor, ja que
pretenien descriure l’ambient dels indrets recorreguts, per tal de donar una
idea del lloc on vivia aquell llegat popular recollit.
Les
missions foren organitzades seguint itineraris
establerts i normes de treball
uniformes.
Les normes de
treball,
d’aquestes missions, consistien a transcriure la melodia i la lletra, amb les seves
variants, si és que n’hi havia. També era important anotar els moviments i els
matisos, deixar constància a cada document de: lloc i data de recollida, nom i
sobrenom del comunicant, sexe, edat, lloc de naixement, la seva ascendència, si
havia viscut sempre en el mateix lloc, si viatjava, de qui, quan i a on havia
après la versió que interpretava, l’ocasió en què es cantava i, si és el cas, si
hi havia instrumentació.
En
danses, cerimònies, tocates...calia indicar els dies o èpoques en què
s’interpretaven i com es duia a terme la part coreogràfica.
També
enregistraven documents de difícil transcripció, ja sigui per l’afinació
dubtosa de l’executant, o per particularitats vocals.
Als anys
30 van començar a publicar els resultats del projecte amb tres volums, però la
guerra civil va trencar la continuació del treball.
Patxot
es va haver d’exiliar a Suïssa i amb ell també sortiren del país alguns
materials.
L’any 1991 tot el fons de l’Obra del Cançoner
Popular de Catalunya fou cedit sense condicions a l’Abadia de Montserrat pels
descendents del senyor Patxot, residents a Suïssa. I encara el 1993 n’hi arribà
un nou complement des de Suïssa.
Patxot
abans de morir havia deixat les instruccions d’aquest fet als seus néts, per
tal que tota la documentació recollida en l’Obra del cançoner popular català
fos conservada, i posada a disposició dels estudiosos, en alguna biblioteca o
en algun arxiu segurs, un cop la dictadura del general Franco, s’hagués acabat
i la situació política espanyola fos
estabilitzada.
L’Abadia
de Montserrat està continuant l’edició d’aquests materials.
Una
còpia completa i microfilmada es troba al Centre de Promoció de la Cultura
Popular i Tradicional Catalana de la Generalitat de Catalunya i així mateix una
altra còpia a la Biblioteca de Catalunya.
La comarca del Solsonès
Centrant-nos
doncs en el territori Solsoní, l’any 1921
Josep Batista i Roca , Ventura Gassol i mn. Higini Anglés varen
fer la presentació del projecte davant els orfeonistes, al local social de
l’Orfeó Nova Solsona.
El mes
de juliol de l’any 1922 mn. Higini
Anglés i Pere Bohigas van començar la
missió per terres solsonines. Com ja hem dit anteriorment, Anglés era
l’encarregat de fer les transcripcions musicals i Bohigas, les literàries.
El diari de la missió
solsonina...
Imatge de 1922: mn. Higini Anglés, Pere Bohigas i mn. Sarri
Armengol
El diari comença l’11 de juliol i acaba el 6 d’agost de l’any
22.
El primer que fan quan arriben a una població és anar a la
rectoria, a buscar el rector. Aquest els ajuda a introduir-los a les cases o
també en alguns casos els dóna posada.
Constantment s’hi troben descripcions, queixes… sobre les
dificultats del terreny. Cal tenir en compte que el seu mitjà de transport era
a cavall, burro o caminant.
També són curiosos els comentaris que hi ha sobre les veus
dels personatges que fan cantar, ja sigui pels tipus de timbre, afinació,
musicalitat...
Entre les cròniques del dia a dia, hi editen cançons
d’algunes cantaires a tall d’exemple.
Ja a l’any 22 parlen sobre la pèrdua de la tradició de
cantar.
“...els homes , ni
segant canten, i els petits, jugant, corrent o pasturant, ni xiulen...”
En relació això cal comentar que quan estan a “Mas Puigpinós”
(Timoneda), les dones de la casa expliquen als cercadors de cançons les seves
condicions d’esclavatge i així justifiquen la pèrdua de les cançons, és a dir,
la seva situació vital no els permet incloure la cançó en els seus costums, ja
que tampoc els queda esma per fer-ho: deures de la casa, vetlla dels animals,
recol·lecció d’herbes i llenya, ajuda a la sega i a batre...i tot això sense
ser considerades perquè no poden ni menjar a taula...
Anglés comenta textualment: “aquesta és la raó més forta per a témer la pèrdua de la cançó nostra.
Les dones de muntanya han perdut, si més no, la vida reposada, avui el viure és
un altre”
Tot i que elogien algunes cantaires, cal fer esment de la
troballa que fan amb Rita Ribera, en
el diari, se’n desprèn un enlluernament , ja que els ofereix un ventall de
cançons molt interessants, interpretades amb un alt grau de musicalitat i amb
una veu molt especial. A continuació, transcrivim un fragment del diari on
queda reflectit aquest fet:
(27 de Juliol)
“ ...La Rita- tenia uns
48 anys- adés asseguda, adés dreta, adés cridant les ovelles, anava destriant
ses cançons del cap a la fi amb una tendresa incomparable. El fus anava rodant
davall ses mans, i això li donava encara més gràcia. Aquella veu tanmateix
semblava una gaita de pastor, i aquells cants trobaven el seu natural ambient en aquelles
muntanyes i amb aquell sol, amb aquelles boixos, amb aquell isolament en el
qual vivíem... En Bohigas s’acostava a la cantaire, per tal de percebre’n
l’accentuació dels mots; i jo m’allunyava cada vegada més, per mor de sentor el
ressò d’aquella veu fina i tan timbrada. La fixesa dels mots i de la melodia
era tan gran, que – ben a posta - li
citàvem una cançó anteriorment oïda, i sempre la deia amb igual tessitura,
mateix ritme, idèntica matisació...”
“...Tant ens fascinava
aquella vida i aquelles cançons, que demanàvem amb insistència volguessin
acollir-nos en llur estatge durant la nit. El marit de la Rita, en sentir
entusiasmes, mirava, amorosit com mai, la dona petita i bruna amb una rosella a
cada galta; els fills, petits i grans,- nou de colla- s’embadalien amb llur
mare, trobant-la amorosa i tanmateix engrandida per nosaltres...” “...Jesús,
quina nit!...”
La metodologia de treball...
El treball de recerca ha estat portat a terme per un equip de
treball composat per: Anna Camps i Colomés, Eduard Tamames i Font i Blanca
Pujol i Corominas.
La metodologia de treball emprada per l’equip de treball de
l’Orfeó, ha estat la següent:
Des del Centre de Promoció de la Cultura Popular
i Tradicional Catalana s’ha estudiat tota la documentació microfilmada, que
podia fer referència al nostre territori.
Tots
aquells materials vinculats a les nostres terres han estat copiats.
Després
s’han analitzat tots aquests suports de manera individual, classificant la
informació en base a un criteris prèviament establerts.
Aquesta
anàlisi i classificació individual s’ha posat en comú facilitant així la
decisió per a la selecció del material, ja sigui per harmonitzar, per editar o
desestimar.
Les
cançons classificades per harmonitzar han estat lliurades als compositors, ells
han escollit les melodies més atraients i amb més possibilitats per a ésser
harmonitzades. Hem volgut tenir diferents punts de vista a l’hora d’harmonitzar
aquests materials, per aquest motiu hem encarregat aquesta tasca a dos
compositors de renom dins el món musical català: Francesc Vila i Josep Lluís Guzmán i Antich. Francesc Vila ha
treballat juntament amb Ramon Estrada
que ha realitzat alguns acompanyaments per a piano. Cada un d’ells ha embellit
les melodies des del seu punt de vista musical, en harmonitzar les cançons les
han enaltit, les han embolcallat de saber i passió.
És
d’interés llegir el comentari de Rafael Patxot i Jubert en relació aquest tema,
paraules que alhora que són sentenciadores emergeixen de brots poètics:
“ Quin
goig fa de pensar l’abundor del proveïment temàtic que així s’oferirà als
nostres compositors; quin consol de poder esvair aquell esgarriament dels
inexperts jovençans, qui pretenen anar molt lluny a cercar una universalitat que
tenim a casa nostra, florint a les valls, alenant per les muntanyes, onejant
per les platges i àdhuc somniejant en els nostres mateixos escons: in eo
vivimus, movemur et sumus!”.
Les
seves paraules són motiu de reflexió, no cal acompanyar-les d’un comentari
elles soles ja ho diuen tot.
El
criteri de selecció ha estat basat en dos aspectes: valor musical i valor literari.
Pel que
fa a la tria segons el valor musical, ens hem fixat en aquelles melodies
interessants per l’evolució tonal, per la gràcia intervàlica, per la coherència
formal, per l’afectivitat mètrica o per la curiositat d’algunes cèl·lules
rítmiques. El conjunt d’aquests aspectes o la combinació d’alguns ha justificat
la selecció dels materials.
La tria
segons el valor literari ha estat feta segons les curiositats, anècdotes,
descripcions dels textos. També per la sonoritat i la gràcia d’algunes
tornades. Ens hem trobat amb lletres que parlaven de costums, tradicions,
tasques, maneres de pensar, llegendes... que valien la pena de mantenir, de
treure a la llum i en definitiva de cantar.
Per
finalitzar, només afegir que també hem volgut oferir les versions cantades al
Solsonès de cançons conegudes i cantades en altres contrades com per exemple:
“El bon Caçador” o “L’infantó no vol callar”(altrament anomenada “La Dida”). És
d’un gran interès analitzar les variants melòdiques o textuals que ofereix cada
cançó, segons el seu lloc de procedència.
Actualment
l’Orfeó Nova Solsona està treballant per
publicar un recull dels materials seleccionats i no harmonitzats,
destinats sobretot al treball pedagògic d’escoles, corals, grups de música,
musicòlegs, professors de música, estudiants i a tot el públic que hi pugui
estar interessat.
Annexos:
(hi ha cantaires, cases i poblacions que no pertanyen a
l’actual comarca del Solsonès, tot hi ser-ne conscients, els hem mantingut en
els llistats per tal de donar una visió general de l’itinerari recorregut l’any
1922)
Cantaires
segons el diari de la missió
(el llistat només contempla els/les cantaires que són citats
en el diari de la missió, existeixen molts més col·laboradors que varen cantar,
però no estan nomenats en el diari)
Agustina Balletbó (Solsona)
Maria Balletbó (Solsona)
Matilde Bajona (Solsona)
Mercè Cavall (Solsona)
Dolors Augé (Solsona)
Concepció Vilella (Solsona)
Carme Casals (Solsona)
Maria Llorens (Solsona)
Sofia Llorens (Solsona)
Maria Sala (Ribera Salada)
Dolors Solé (Ribera Salada)
Pepa Parera ( Navès)
Mercè Xandri (Navès)
Maria Xandri (Navès)
Mercè Parera (Sorba)
Josep Ventura (Pinell)
Maria Miralles (Lladurs)
Domingo Montraveta (Montmajor)
Ramon Riu (Valldora)
La “Santlleïna” (Santlleïr)
Mariagna Capdevila (Valldora)
Pere Tremp i Creu “el diable” (Valldora)
Anna Casals (Sant Llorenç)
Margarida
Rosa Besora (Odèn)
Paula Sala (Cambrils)
Joan Belleró (Montpol)
Fransesc Vilella (Tuixent)
Climent
Soler ( Tuixent)
Maria Pascuet ( Tuixent)
Magdalena Serra (Tuixent)
Maria Perramon (Tuixent)
Pauleta
Dolors Besora (Timoneda)
Marcelina Serra (Canalda)
Rita Ribera (Canalda)
Rosa Soler (Canalda)
Rosa Pastor (Canalda)
Mercè Plana (La Coma)
Antonia i Pere (La Coma)
Mònica Cases (Mas de Cal Tuixent)
Isidre Cardona (Gósol)
Cases
segons el diari de la missió:
•
Mas Soldevila
•
Casa n’Estruch
•
Mas Vilardell
•
Mas Casa Aubareda
(Navès)
•
Janer (Montmajor)
•
Casa Postils
•
Mas Canal
•
Casa Puigarnau
(Canalda)
•
Cal Voluntari (La
Coma)
•
Can Blanch
•
Mas de la Torra
(Montpol)
•
Mas Puigpinós
(Timoneda)
•
Soler de Baix
(Odèn)
•
Casa Vallonga
Poblacions
segons el diari de la missió:
Solsona
Aspar
Navès
Gósol
Montmajor Jossa
Santlleïr
Tuixent
La Coma
La Corriu
Vilacireres
Cambrils
Lladurs
La Pedra
La Corriu
Canalda
Vilacireres
Sorba
Tantellatge
Sant Feliu de Lluelles
Valldora
Sant Llorenç de Morunys
Montpol
Odèn
Higini Anglés,
Maspujols (Tarragona) 1888- Roma 1969.
Eclesiàstic
i musicòleg. Tingué per mestres J. M. Cogul, V. M. de Gibert, J. Barberà i F.
Pedrell. Fou cap del Departament de Música de la Biblioteca de Catalunya i
director de l’Institut Espanyol de Musicologia del Consell Superior
d’Investigacions Científiques (CSIC). Presidí l’Institut Pontifici de Música
Sacra a Roma. Dedicà part de la seva joventut a la recerca de cançons per terres
catalanes. La seva obra de musicòleg fou molt extensa, i abastà gairebé tota la
història de la música espanyola. Es féu conèixer amb
La missa de difunts d’en Brodieu. Destaca també La música de las cantigas
de Santa María, monument a la lírica medieval. A l’Institut de Musicologia és
l’autor més representat a la secció «Monumentos de la Música Española».
Col·laborà en publicacions periòdiques de diversos països, i intervingué en
molts congressos de musicologia. Fou nomenat protonotari apostòlic.
Pere Bohigas,
Vilafranca del Penedès 1901- Barcelona
2003.
Erudit.
Doctor en lletres (1924), professor de paleografia de la Universitat de
Barcelona fins el 1939, del Cos d'Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs a partir
del 1941, fou conservador de la secció de manuscrits i reserva de la Biblioteca
de Catalunya i professor a l'Escola de Bibliotecàries de Barcelona. Col·laborà
en l'aplec de materials per a l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya i
publicà un repertori de manuscrits (Sobre manuscrits i biblioteques,
1985) conservats tant als Països Catalans com a l'estranger. És autor de La
ilustración y la decoración del libro en Cataluña (3 volums 1960-67, a part
una sèrie d'articles complementaris). Membre de l'Acadèmia de Bones Lletres i
del Comitè Internacional de Paleografia i president de la Secció Filològica de
l'IEC, publicà nombrosos estudis i texts de literatura catalana, sobretot
medieval (edicions d'Ausiàs Marc i dels Tractats de cavalleria en la
col·lecció "Els Nostres Clàssics", articles sobre Ramon Llull,
Francesc Eiximenis, la matèria de Bretanya i la Bíblia a Catalunya), i
de literatura castellana (especialment sobre La Celestina i l'edició del
Baladro del Sabio Merlín, a més de la tesi doctoral sobre els texts
hispànics de la Demanda del Sant Graal). Dirigí la Biblioteca Catalana
d'Obres Antigues, on edità uns Miracles de la Verge Maria (1956), que
ell mateix estudià des del punt de vista lingüístic al VII Congrés
Internacional de Lingüística Romànica de Barcelona (1953). Una àmplia selecció
dels seus articles foren publicats a Aportació a l'estudi de la literatura
catalana (1982).
L’equip
de treball:
Anna
Camps i Colomés
Eduard
Tamames i Font
Blanca
Pujol i Corominas